Antoni Dalmau i Ribalta

Els anys vuitanta del segle passat van ser cabdals quant a l'esdevenir de les aleshores anquilosades diputacions, marcades per l'estigma de ser unes institucions franquistes que, amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya, calia abolir. En cap moment es tingueren en compte ni la seva trajectòria al llarg de més de 200 anys, ni els serveis prestats al país en preservar, mantenir i gestionar obres i institucions de governs singulars, que havien estat creades per la Mancomunitat de Catalunya i per la Generalitat republicana, i que encara pervivien. Tampoc, en el cas de la Diputació de Barcelona, el fet d'haver facilitat que la Mancomunitat de Catalunya i al Generalitat republicana poguessin donar els seus primers passo, tal com novament no ho havia de fer el 1977, arran del retorn del president Tarradellas, que d'una manera conjunta exercí la presidència de l'ens provincial i de la Generalitatde Catalunya recuperada.Les pàgines d'aquest llibre fan memòria de les circumstàncies i del debat d'aquells dies sobre el futur de les diputacions, alhora que, prenent com a referència la gestió del president Antoni Dalmau i Ribalta (1982-1987), ens parlen del procés de transformació radical que va operar-se a la Diputació de Barcelona per tal de retornar-li la funció que mai no hauria d'haver abandonat al servei dls ajuntaments, de la ciutadania i del país. lhora, en aquestes pàgines es ret comptes detallats quant a la feina feta (l'obra de Govern) amb una democràcia municipal acabada d'estrenar, a manera de reconeixement a les persones que, contra vent i marejol, van fer possible el canvi de rumb de la Diputació de Barcelona i, amb ella, el de la resta de diputacions catalanes.